Diafragma: 5,2
dilluns, 29 de novembre del 2010
dimecres, 24 de novembre del 2010
Biografies Artistes 2
Jordi Benito i Verdaguer nascut a Granollers, al 1951 i mort a Barcelona el 2008. Fou un artista català.
Estudià arquitectura tècnica a Barcelona i s'inicià a la pintura amb obres properes a l'Arte Povera. Després es passà a l'art conceptual, fent happenings i environments, com Descoberta Fregoli (1972). Va desenvolupar accions a mig camí entre el body art i l'espectacle teatral. Des de la segona meitat de la dècada del 1980 es va decantar per les instaŀlacions (Malson, els llits de la mort, 1976) i va dur a terme accions multidisciplinàries, com les realitzades amb el músic Carles Santos. Morí el 9 de desembre de 2008 a Barcelona.
Biografies Artistes.
Marcel Duchamp va ésser un pintor i escultor francès, que va revolucionar la concepció de l'art al Segle XX , creador dels ready-made (els objectes que normalment no es consideren artístics i tenen una funció mundana i utilitària l’artista li dona una altra funció i els converteix en escultures o peces d’art). Va néixer a Blainville-Crevon, el 28 de juliol de 1887, mentre va viure va participar en diversos moviments artístics. La seva obra és heterogènia i complexa i seria irreductible a un únic moviment artístic, ja que la seua obra travessa les més diverses avantguardes de principis de segle, com el futurisme, el cubisme, Dadà i el surrealisme. Després d'una llarga carrera artística va morir a Neuilly-sur-Seine el 2 d'octubre de 1968.
Joseph Beuys va néixer el 12 de maig de 1921 a Krefeld, Alemanya i va morir 23 de gener de 1986 fou un artista alemany dedicat a l'escultura, i la Instal·lació, es prodigà com a dibuixant i son célebres les seves performances. Beuys aportà la idea d'una "escultura social", i defensà un art amb implicacions polítiques i preocupacions ecològiques. La seva intervenció a Documenta 7 a Kassel consistí en plantar 7000 roures amb un marcador de basalt en cadascún d'ells. Beuys feu també una defensa del potencial curatiu de l'art i del poder universal de la creativitat humana. Reivindicà el paper del xaman. En un marc estètic més ampli el seu treball s'inscriu en certa tradició hereva del romanticisme alemany.
Bruce Nauman nascut el 6 de desembre de 1941, a Fort Wayne, Indiana és un artista contemporani d’Estats Units. Treballa amb diferents mitjans com l'escultura, la Instal·lació, fotografia, neó, vídeo, dibuix i performances . És àmpliament reconegut com un dels artistes vius més importants del món.Molta de la seva obra es caracteritza per un interès en el llenguatge que sovint es manifesta que sembli que sigui un joc. Per exemple, el neó Run From Fear- Fun From Rear, o la fotografia Bound To Fail on apareix el títol de la obra i ensenya les mans de l'artista lligades a la seva esquena.
Nauman sembla estar interessat en la natura de la comunicació i en els problemes inherents al llenguatge, així com en el paper de l'artista com a suposat comunicador i manipulador de símbols visuals.
dilluns, 22 de novembre del 2010
Sortida Mariscal i Ana Maria Maiolino
El divendres 20 de novembre vam anar a veure 2 exposicions de diferents artistes que es va complementar amb l'aparició d'un tercer. Tàpies per un error en recepció. Així que en total vam veure 3 exposicions.
La primera va ser la d'en Javier Mariscal on L'obra Social de CatalunyaCaixa en la Casa Milá presenta una selecció dels treballs realitzats per Javier Mariscal durant quaranta anys de professió i passió. L'exposició que vam veure, recorre les múltiples disciplines de l'artista des dels seus inicis en els anys setanta fins avui a través de sis espais temàtics.El recorregut començava pel llenguatge visual del dissenyador, tan propi i recognoscible, sobre el qual se sustenten tots els seus treballs. En primer lloc, vam veure els esbossos inicials, que a més de ser unpunt de partida de qualsevol projecte, l'exposició mostra més d'1.500 esbossos i anotacions al natural que ens submergeixen a l'il·lusori món real de Javier Mariscal. La guia ens va dir que és la seva manera de quedar-se amb els records dels paisatges. En lloc de fer fotografies o videos per exemple, ell dibuixa. En segon lloc, vam veure la tipografia. Eren una infinitat de lletres dibuixades a mà pel propi dissenyador. Ell deia que no escrivia sinó que dibuixa lletres que esdevenen dibuixos. No hi ha frontera en el seu llenguatge. A més ens van explicar i ensenyar un alfabet fet pel Marical en forma de garriris i figures.
Posteriorment, l'exposició dóna pas al polifacètic Mariscal dels vuitanta i a l'aplicació tangible i de carrer de tanta creativitat: 90 borses comercials (Vinçon, Camper, H&M…), 272 il·lustracions en revistes (New Yorker, Disseny Gràfic, EPS…) i 44 cartells (Absolut Mariscal, Fira de Barcelona…) que van acolorir i acoloreixen la societat industrial. Seguidament vam veure a un Mariscal dissenyador d'interiors, amb tot de coses, seients, forquilles, ganivets,etc Ecàrregs fets per diferents companyies hoteleres, industrails etc.
També una part de creació de teixits per a tota mena de estils de roba i no roba.
Per últim i no menys important vam veure un tros del Made off de la seva pel·lícula que encara no s'ha emés a Catalunya però que si en altres països i que ha guanyat un primer premi.
Ana Maria Maiolino
La tercera artista es Ana Maria Maiolino, només entrar a la sala es percep la correspondència de l'obra de la MaIolino amb els excrements i directament relacionada amb la construcció de la subjectivitat, figures que ens recorden a certs aliments com a galetes, butifarres etc. A més hi ha una gran quantitat de materials utilitzats: com a argila, paper, guix, ciment, metall.Es troben quadres que ens recorden a l'atracció de la gravetat. Juga amb el dualisme mitjançant caixes foradades que forma part del de dins- fora, positiu-negatiu, absència-presencia, de manera que estan abocades a trobar-se en un procés de transformació.
Antonio Tàpies.
La guia ens va explicar que des de petit va començar a copiar els artistes com Picasso. No va tenir formació professional com a artista perquè volia ser autodidacte i amb raó perquè avui en dia està considerat un dels artistes informalistes del sg. XX
Segons el que he pogut compendre sobre Tàpies es que té un estil detallista, ja que, l'interesa més el buit que no el suport , per exemple, a ell li agrada molt les celebracions de tes de Japó però diu que és molt més important el que hi ha a dins d'una taça de te que no la taça en si.
Encara que l'explicació de Tàpies va ser bastant breu i només vam saber la base de sa vida també vam tenir l'oportunitat de veure algunes de les seves obres i el mitjó projecte de 2m que hi havia al terrat.
Però el dolent d'aquest artistes, tan la Maiolino com en Tàpies, es que per entendre el que ens vol explicar en les seves obres, al ser subjectives, hem de saber la seva vida i els seus detalls per poder entendrels. Ja que jo no hauria deduït mai que un cercle en mig d'un paper representava el buit, tant important per l'artista ni que els quadres en forma de sudoku de l'Ana Maria eren mapes mentals seus.
No obstant, Mariscal si que em va agradar molt perquè fa coses industrials que ens envolta el dia a dia i per tant era més facil, més dinàmic i no tant, perquè no dir-ho, pessat.
La primera va ser la d'en Javier Mariscal on L'obra Social de CatalunyaCaixa en la Casa Milá presenta una selecció dels treballs realitzats per Javier Mariscal durant quaranta anys de professió i passió. L'exposició que vam veure, recorre les múltiples disciplines de l'artista des dels seus inicis en els anys setanta fins avui a través de sis espais temàtics.El recorregut començava pel llenguatge visual del dissenyador, tan propi i recognoscible, sobre el qual se sustenten tots els seus treballs. En primer lloc, vam veure els esbossos inicials, que a més de ser unpunt de partida de qualsevol projecte, l'exposició mostra més d'1.500 esbossos i anotacions al natural que ens submergeixen a l'il·lusori món real de Javier Mariscal. La guia ens va dir que és la seva manera de quedar-se amb els records dels paisatges. En lloc de fer fotografies o videos per exemple, ell dibuixa. En segon lloc, vam veure la tipografia. Eren una infinitat de lletres dibuixades a mà pel propi dissenyador. Ell deia que no escrivia sinó que dibuixa lletres que esdevenen dibuixos. No hi ha frontera en el seu llenguatge. A més ens van explicar i ensenyar un alfabet fet pel Marical en forma de garriris i figures.
Posteriorment, l'exposició dóna pas al polifacètic Mariscal dels vuitanta i a l'aplicació tangible i de carrer de tanta creativitat: 90 borses comercials (Vinçon, Camper, H&M…), 272 il·lustracions en revistes (New Yorker, Disseny Gràfic, EPS…) i 44 cartells (Absolut Mariscal, Fira de Barcelona…) que van acolorir i acoloreixen la societat industrial. Seguidament vam veure a un Mariscal dissenyador d'interiors, amb tot de coses, seients, forquilles, ganivets,etc Ecàrregs fets per diferents companyies hoteleres, industrails etc.
També una part de creació de teixits per a tota mena de estils de roba i no roba.
Per últim i no menys important vam veure un tros del Made off de la seva pel·lícula que encara no s'ha emés a Catalunya però que si en altres països i que ha guanyat un primer premi.
Ana Maria Maiolino
La tercera artista es Ana Maria Maiolino, només entrar a la sala es percep la correspondència de l'obra de la MaIolino amb els excrements i directament relacionada amb la construcció de la subjectivitat, figures que ens recorden a certs aliments com a galetes, butifarres etc. A més hi ha una gran quantitat de materials utilitzats: com a argila, paper, guix, ciment, metall.Es troben quadres que ens recorden a l'atracció de la gravetat. Juga amb el dualisme mitjançant caixes foradades que forma part del de dins- fora, positiu-negatiu, absència-presencia, de manera que estan abocades a trobar-se en un procés de transformació.
Antonio Tàpies.
La guia ens va explicar que des de petit va començar a copiar els artistes com Picasso. No va tenir formació professional com a artista perquè volia ser autodidacte i amb raó perquè avui en dia està considerat un dels artistes informalistes del sg. XX
Segons el que he pogut compendre sobre Tàpies es que té un estil detallista, ja que, l'interesa més el buit que no el suport , per exemple, a ell li agrada molt les celebracions de tes de Japó però diu que és molt més important el que hi ha a dins d'una taça de te que no la taça en si.
Encara que l'explicació de Tàpies va ser bastant breu i només vam saber la base de sa vida també vam tenir l'oportunitat de veure algunes de les seves obres i el mitjó projecte de 2m que hi havia al terrat.
Però el dolent d'aquest artistes, tan la Maiolino com en Tàpies, es que per entendre el que ens vol explicar en les seves obres, al ser subjectives, hem de saber la seva vida i els seus detalls per poder entendrels. Ja que jo no hauria deduït mai que un cercle en mig d'un paper representava el buit, tant important per l'artista ni que els quadres en forma de sudoku de l'Ana Maria eren mapes mentals seus.
No obstant, Mariscal si que em va agradar molt perquè fa coses industrials que ens envolta el dia a dia i per tant era més facil, més dinàmic i no tant, perquè no dir-ho, pessat.
dimecres, 17 de novembre del 2010
Comentari Blow up
1. Quina diríeu que és la temàtica o temàtiques que tracta la pel·lícula?
La principal temàtica és la fotografia a través de la qual aconsegueix descobrir el cadàver, en segon terme és l'estaticisme dels personatges, l'intent d'unes joves en convertir-se en models i el misteri del crim.
2. Escull un personatge i fes una explicació de com ha estat caracteritzat. Digues com es comporta, com el veiem com a persona a través del seu físic, de la seva forma d'actuar, dels seus actes, de com parla. Explica quin paper té en la història. Observa si la seva manera d'actuar o pensar canvia al llarg de la pel·lícula. Quin paper creus que juga en la pel.lícula? Què creus que se'ns explica a través d'aquest personatge? També pensa si el podem relacionar amb algun altre personatge de ficció que coneguis o amb algun tipus de persones reals.
Encara que tots els personatges mantenen un caràcter de lo més artificial i quasi sense expressió facial, m'inclino per la model rossa que surt al principi. Es comporta com si estigués sota els efectes d'una droga. Però és l'única de totes les models que havien sortit que podia somriure. A més hi havia un contrast entre la seva re-negació, el poc conformisme que tenia amb el fotògraf i el moment en que li feien les fotos. Diu que es s'anava a París però al final de la pel·lícula la trobem en una festa fumant i drogant-se i diu que ella ja estava a París cosa que no deixa massa clar el perquè diu això.
Donat que no surt masses vegades no es pot apreciar l'evolució de la model amb massa detall, es podria dir que al principi tenia un ideals però que es queden aixafats conforme va passant la pel·lícula.
3. En altres unitats hem parlat de les estructures argumentals i del muntatge de les pel·lícules, de l'organització del temps i de l'espai. Què destacaries de l'estructura de Code Inconnu i del muntatge d'aquesta pel·lícula? Què et sorprèn? Què t'interessa d'aquest aspecte? Per què creus que el director ha optat per explicar-nos allò que succeeix d'aquesta manera?
En la pel·lícula hi predomina molt els plans estàtics, Els plans detall són molt poc freqüents exceptuant l'augment de les fotografies en certes parts per veure millor els detalls. M'ha interessat la forma en que lliga totes les coses, quasi no hi ha música present, exceptuant els sorolls de la gent del carrer o una radio que els propis personatges posen. La manera de lligar una escenes, les elisions de certes activitat, és a dir, un salt d'una cosa a l'altra sense que es mostri si que hi va haver un interval en el temps. Potser per deixar llibertat per entendre les coses donat la falta d'explicació. En certa manera pot ser per crear polèmica.
4. Què destacaries de com es treballa amb la càmera, de com aquesta ens mostra les coses?
----
5.Què podem dir de la banda sonora de la pel·lícula? És important la música? Són importants els sorolls?
La música no te gaire rellevància, els sorolls si que destacarien, perquè son sorolls quotidians i en certa manera es els qui lliguen una escena amb l'altra.
6. Tria dues o tres seqüències de la pel·lícula que t'hagin semblat interessants i explica allò que pensis sobre elles.
7. Al llarg de la pel·lícula apareixen referències a d'altres mitjans artístics, d'altres formes d'expressió i representació de la realitat: hi apareixen fotografies, rodatges de pel·lícules, assaigs de teatre i també hi apareix la música. Per què diries que Haneke intercala tots aquests elements i els fa sortir a diferents escenes de la pel·lícula?
8. Què penseu de l'inici i l'acabament de la pel·lícula? I del títol? Que acaba amb els mateixos personatges però no l'entenc,
9. Creus encertada la manera com Haneke ens explica una part d'allò que succeeix contemporàniament en una gran ciutat com París? Això és bastant relatiu.
10. Comenta també altres aspectes que t'hagin semblat interessants, o també aquells que consideris negatius.
La falta de diàleg entre els personatges és ala vegada interessant però també des del meu punt de vista negatiu. Perquè encara que potser es lo que pretenia el director, la veritat es que per aquesta falta, les coses es poden interpretar de moltes maneres i potser no és l'adequada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)